Translate

jueves, 12 de abril de 2018

KORFBAL BUILDING BRIDGES. Korfbal in Morocco. (by Kate Goncharenko)


Welcome Morocco to the World of Korfball, Welcome Korfball Family to Morocco
We could summarize the visit of the expedition of the Korfbal Club Badalona to Al-hoceimas, Morocco as passion for sport in a culture and land to be discovered. Thanks to this trip by the hand of the korfball we have made real the said that "sport unites cultures".





Tendencies to homogenize deprives us of the opportunity to learn and know that each country is a melting pot of cultures; because of that standardized thinking it happens with Morocco and the Amazigh culture, as it could happen in the eyes of an African to confuse Spanish and Catalan culture. Certainly there are many things in common, but subtly also many wealths that can make a difference. A geographical environment graced by its mountains and privileged by its bay, along with the hard-to-access virgin beaches characterizes its orography. But most importantly, its population, the Rif people with their friendship, hospitality, and passion for sports.

Our trip to the city of Al-hoceimes nerve center of the Riff had as its main objective the support to the development of the korfball, as an inclusive sport for young people; support the organization "Social work for Alhoceimes" (https://www.facebook.com/alhoceima.ADS/) in its work to offer young people education and participation through sports. During the days of stay in Al-hoceimes we were leading workshops with the young people of Rife to promote the korfball in primary schools, Mohamed VI school, and dissemination in secondary schools, Melchor de Jovellanos; and also joining forces for the introduction of the korfball in Morocco with the team from the city of Nador and together with the Moroccan Federation of Korfball.

But as important as what we contributed, or even more, were what we did and we took from Al-hoceimes. We met the Riff, its people, its culture, traditions, gastronomy, and its cultural richness; also its historical past and especially its colonial relation with Spain, the war of the Riff. And of all this we were surprised by their respect and sympathy towards the Spanish, who still occupy three small islands of their archipelago (https://elalminardemelilla.com/2012/09/10/penones-e-islotes-espanoles/). From Al-hoceimes we took many things, including the good organization of the association "Alhoceimepour le Developpement social" with its fantastic guys and how great and indispensable are their girls and women for the social progress of the country. There are many things to discuss how to organize with less resourses, enjoy community relations, open their homes to outsiders, etc.

Not everything in Al-hoceimes and the Riff is well or good. It is unavoidable to review the conflict between the Riff community and the Moroccan state, quite at the same time as the Spanish government and a significant part of Catalonia. There is an urgent the need for Europe and Spain to look at the conflict of immigrants who want to cross the border from Morocco. And certainly there is no time for delay the modernization and progress needed for Morocco in order to avoid fanatical religious fundamentalism.

A lot to know, a lot to learn, so much to share with each other.

PD This project never will be possible without the support of Hammich family Shukram!

domingo, 8 de abril de 2018

PASION POR EL DEPORTE, EN UNA CULTURA Y UNA TIERRA POR DESCUBRIR.



 
Así podría resumir la visita de la expedición del Club Korfbal Badalona y miembros de la Rotllana a Al-hoceimas, Marruecos; Pasión por el deporte en una cultura y tierra por descubrir. La tendencia a homogeneizar nos priva la oportunidad de conocer y saber que cada país es un crisol de culturas, y  que de este pensamiento arquetípico  sucede con Marruecos y la cultura amazigh, como podría suceder en los ojos de un africano confundir la cultura española y catalana. Ciertamente muchas cosas en común, pero sutilmente también muchas riquezas que diferencian. Un entorno geográfico agraciado por sus montañas y privilegiado por su bahía, junto a las difícilmente accesibles playas vírgenes caracteriza su orografía. Pero lo más importante sus gentes, los rifeños y rifeñas con su amistad, hospitalidad, y pasión por el deporte.

No podría seguir las líneas de este artículo sin la premisa del origen de este encuentro, pues fue nuestro amigo Hassan Hammich http://salvaperiago.blogspot.com.es/2013/04/blog-post.html árabehttp://salvaperiago.blogspot.com.es/2012/05/ahalan-hassan- ahalan.html  castellano,http://salvaperiago.blogspot.com.es/2012/05/ahalan-hassan-ahalan.html- català  y su familia, quienes sabia y solidariamente tendieron el puente entre un lado y otro del Mediterráneo.  Un puente por donde hacer transitar relaciones humanas, cultura, deporte, respeto por la diferencia,  solidaridad y aprendizaje mutuo.
Nuestro viaje a la ciudad de Al-hoceimes centro neurálgico del Riff tuvo como objetivo principal el apoyo al desarrollo del korfbal, como deporte inclusivo para los jóvenes. Apoyar a la organización “Labor social por Alhoceimes”https://www.facebook.com/alhoceima.ADS/ en su trabajo de ofrecer a los jóvenes educación y participación  a través del deporte. Durante los días de estancia en Al-hoceimes estuvimos realizando talleres para la promoción del korfbal con los jóvenes rifeños en las escuelas de primaria y difusión en los institutos de secundaria, y también uniendo esfuerzos para la introducción del korfbal en Marruecos junto al equipo de la ciudad de Nador, y junto a la Federación Marroquí de korfbal. 


Pero tan o más importante que lo que aportamos fue lo que hicimos y nos llevamos de Alhoceimes. Conocimos el Riff, sus gentes, su cultura, tradiciones, gastronomía, su riqueza cultural. También su pasado histórico y en especial su relación colonial con España, la guerra del Riff. Y de todo esto nos sorprendió su respeto y simpatía hacia los españoles, que aún ocupamos tres pequeñas islas de su archipiélago. https://elalminardemelilla.com/2012/09/10/penones-e-islotes-espanoles/. De Al-hoceimes nos llevamos muchas cosas, entre ellas la buena organización de la asociación “Alhoceime pour le Developpement social, lo fantásticos que son los chicos de la asociación, y lo geniales y imprescindibles que son sus chicas y mujeres para el progreso social del país. Son muchas cosas a comentar como organizarse con menos, disfrutar de las relaciones comunitarias, abrir sus casas de punta a punta a los forasteros, etc, etc
No todo en Alhoceimes y el Riff es bueno o está bien. Es ineludible hacer reseña al conflicto entre la comunidad Rifeña y el estado Marroquí, bastante a la par que la del gobierno español y una buena parte de Catalunya, urgente que  la necesidad de que Europa y España miren de cara al conflicto de los inmigrantes que quieren cruzar la frontera desde Marruecos, y sin duda alguna ni tiempo de demora las necesidades de modernización y progreso de Marruecos para evitar el fundamentalismo fanático religioso.
Mucho por conocer, mucho que aprender, mucho que compartir mutuamente.




martes, 13 de marzo de 2018

SPORT 4 ALL BEGINS



“The Sport for all begins”. El pasado mes de febrero en la ciudad francesa de Toulouse, bajo el auspicio del programa europeo Erasmus+Sport, la entidad toulousenca  Terres en Melees acogió el primer encuentro para cerrar las bases del  proyecto “the sport for all begings” a realizar en los dos próximos años en cooperación con Special Olympics Romania, el club korfbal Badalona y la Rotllana de España.

La formación y capacitación de los jóvenes deportistas como líderes y formadores  para incrementar la inclusión social mediante el deporte, es el tema central de este proyecto. Durante cinco días en la capital  Occitana  los responsables de las cuatro organizaciones europeas han trazado los contenidos, metodología, y acciones para llevar a cabo esta ambiciosa propuesta. Como  principal resultado del encuentro han surgido la propuesta de realizar; dos formaciones internacionales para jóvenes educadores y deportistas, en Bucarest i Badalona respectivamente, y posteriormente una formación local simultánea a  en Toulouse, Bucarest i Badalona, como réplica y difusión de los frutos de los encuentros internacionales. Finalmente los resultados serán expuestos a finales del 2019 durante una presentación en Francia.
Además de los encuentros internacionales durante todo el proceso se trabajará mediante un liceo online para facilitar la formación a distancia de los participantes, y se hará participe a las comunidades educativa y deportiva de los resultados progresivamente alcanzados, mediante un blog y una página web que breve se darán a conocer.
Cada organización participante aportará expertos en la materia, su base social para participar en la formación, y sus entornos locales para ser empoderados por las actividades deportivas. Los socios rumanos, Special Olympics,  van a compartir su experiencia y bagaje en la inclusión de personas con necesidades educativas particulares en el deporte adaptado y en el deporte unificado. Terres en Melees centrarán su contribución en el fomento del deporte en países con problemas socioeconómicos  y como tender puentes desde la Europa  a partir de su experiencia con el rugby en África.  El Club korfbal Badalona asesorará en como promover el deporte para todos, empezando desde la infancia, a partir de valores como la cooperación, la igualdad de género y la no violencia, mientras que la asociación La Rotllana, aportará su experiencia en la inclusión social mediante el deporte, a la vez que coordinará la propuesta.

Del primer encuentro celebrado en Toulouse, que ha tenido cinco días de trabajo intenso  se desprende un gran motivación por parte de las cuatro organizaciones y un compromiso por llevar a cabo una iniciativa que cambie a positivo el itinerario sociolaboral de muchos jóvenes, a la vez que ofrezca oportunidades  desde la educación no formal a centenares de niños, adolescentes y jóvenes. El deporte para todos empieza!









jueves, 1 de febrero de 2018

Ὀλυμπιακοὶ Ἀγώνες (Salva P & Kateryna Goncharenko)

Ὀλυμπιακοὶ Ἀγώνες

Sport is a human production derived from the culture, which thereby represents the conquest in the human evolution towards the need of sublimation the people`s destructive capacity. At the same time is a reflexion of every socio-historical moment for every human community. Nowadays vision of the sport that serves economical system prevails; using sport for different aims as the construction of excluding identities, or simply for being one consumable more, with all the paraphernalia of the merchandising and the uncountable gadgets. The sport as a tool for achieving utilitarian aims, and as a commercial result, is the dominating vision in the occidental societies, but not for it we must resign ourselves that will be the unique possible paradigm.

The sport inherently has a lot of virtues among which we can highlight the harmony between body and mind, being a sociability tool, facilitation the approaching between different cultures, and, moreover, all the rich possibilities that sport offers as an instrument for the personal and collective growth. These attributions can make a sport something exceptionally positive. 


In spite of the possible qualities it is also true that it is only necessary to make a torn for different sport disciplines and to see quickly that the reality in these occasions is other. The esthetical society models of the image dissociate mind and body. How many times we saw the continuous example of the people who want to lose weight and to take adventure in a marathon journey under a justice sun, without water, and without any knowledge about what they demand from themselves, thinking that they are doing sport. All of us know someone who is dedicated to crush oneself alone among the gym machines as a robot sacrificing only for the stereotypical picture, proving that this is sport. Usually the media offers us broadcasting of football matches that show extreme violence between fans and sometimes also between the players. Journey after journey, in a lot of inferior categories, these scenes are repeated as mantra. Sometimes they are emulated. Also we can’t forget the sport version that insists on the obligatory roles` division between women and men as an intentional way to build a social discourse. Men win; women, like garnish, give them the cups. The male competitions invade the TV share, the female competitions are exceptional, and the mixed competitions are obviated. The personal and the collective growth are relegated to the stereotypes of the social triumph throughout the sport, especially for the children that want to emulate the media idols. Imitation is an attempt to become the same like other who is shown to us as ideal ones. To say that every sportsmen and sportswomen want to be the best player, rich, and beautiful is to stand on the position of reductionism. It is dangerous that the neurotic behaviours of their idols, like trainers, slid without control to the verbal or physical aggression, just to make some examples. The sport has transformed in a new religion with dogmas of faith.



In general the sport society promote players, who play in the more restrictive and random sense. They must have success, but not achievement, though without understanding that they depend of their own efforts in the meeting with themselves, in a lot of sport modalities by work in team. The opponent is only a tool to show that the real opponent is inside. The sport rival mainly is an opportunity for overcoming yourself, but especially for growth. The referees, the negative influence of the own group, the external pressure, and the social expectations about the triumph are the principal proves to convert all the sport into a random and demanding game. All the motivation is left in an external locus. The victory converts in something uniquely important, the process is obviated. The individuality of personal success dominates over the most possible concept of team that we can imagine.

Fortunately, not all of the sport projects are in this line, there are those that look for truly players, people who learn to take care of themselves and their team mates, who are learning to grow up with little failures, which can serve them as motivation for their personal development. This is an inclusive sport vision.


It took a lot of time to learn to sublimate the aggressive drive that emerges from every subject, and that sport mutes the battle field and the roman circus for new gladiators instead of raising the ace, or fight till death shoulder to shoulder, change their weapon for tennis rockets, baseball bat, or symbolise throughout the dribbling technic how to overcome the rival. It is necessary to make a new step forward, promote sport vision that finishes with the consumer watcher’s passivity, and that sport practices will not be under the service of an alienating consumption system. We must empower other paradigm where sport will be a tool and the sportsman and sportswoman will be the aim. It equals that the sportsmen, regardless of their age and condition, will learn to recognize themselves using sports activity, getting to know their body, and socializing with the others playing in team sports or individually. There the teenagers and youngsters can train for learning to overcome different situations as life metaphors, learning to tolerate the frustration of our continuous desires, converting the frustration in a challenge to mature. A sports discourse based on the concept that all the people can enjoy the different moments of their lives doing sports as life habit: educative, healthy and social.

viernes, 13 de octubre de 2017

Intervention in L’UNIVERSITATEA VEST DE TIMISOARA PEL TREBALL SOCIAL, on its 25th anniversary.


Hello, buna dominatza,
 Students, Colleagues, University Authorities, friends, prieteni
Thanks for the invitation to be here in this special day for you, and my sincere apologies to cannot express in your beautiful Romanian language.

scuze sincer pentru că nu pot vorbi limba română.

Like a good friend asked to me I will tell you something simple but honest from the heart and after having met you.

Today I have the pleasant and honorable mission to explain something about the relation of my NGO (La Rotllana- From Badalona city, close of Barcelona, Catalonia) with your University, and trust me when I talk to you, that is it a great responsibility for me, but also one honor.

In this special and historic day, when your faculty makes 25 years old, for me is important to thank you, to say to you mulțumesc.  And maybe you are asking to yourself for why? Only give me some minutes and I will explain it.

I want give to you, in my name, but in the representation of my NGO, LA Rotllana , and in the name of the social educators from Catalonia the thanks, mulțumesc,  for: Your different contributions to the history of the social work of your country;  and , for your contributions to the social work in my country and in my city.

I meet your country before you were European Union member, and also I was in Timis so many times from then till now. In this 20 years I have been able to observe too much changes in Timisoara and in the social life of your community. Maybe for you is more complicate to see this change, but for me, from this distance position, I can appreciate it very well. Of course this positive change was possible for the teaching of your professors, the effort and the compromise of the university, and the passion and illusion of the students.So let me repeat congratulations, FELICITARI for your contribution to make Timisoara more human, your country more modern, and let me give my special FELICITARE for your contribution to help growing up better persons for a better world.



I was talking also about your contribution in my culture, in my city, and my ngo. Please, let me again a few minutes for resume some of the most important.
I want give to you the mulțumesc for spread your enthusiastic spirit in the social work, you really transfer to us this passion for take care of the people, take care of the copii, tineri, youth people, and the society in general. Definitely we have learnt from you a lot of skills, tools and metrologies for work in the social field.I want to give to you the thanks too, for your nice task like ambassadors of Rumania in our country. Thanks to this, we discover a lost Latin brothers and sisters. Now we can appreciate the rich of your heritage, culture and human patrimony.But the most important contribution from you in our personal and professional life was to share your human values, thanks to the students who through  PROIMPACT ngo  where in Spain,  invite to us in Timisoara. We shared a lot of projects, Juntos, Legaturi, Inima Buna, and others and others projects that we have make together. In this experience you teach to us your Romanian spirit of overcoming.



And to finish my intervention, I want to say to you something in my mother language.
Desitjo  que després d’alguns anys de distancia en la nostra relació, per obligacions locals, puguem un altre vegada restablir la nostra cooperació per tornar a cooperar, tornar a donar, rebre, i compartir la nostra professió i  els nostres valors per contribuir a un mon millor amb persones més felices.  mulțumesc
( I hope that after some years with some distance for our local obligation, we can restart this close cooperation to give, take and share our profession and our values to make a better and more human world.)

Mulțumesc priateni




domingo, 8 de octubre de 2017

NES



Quién hizo devenir a quién? El YO al SUJETO o el  SUJETO al YO? Lo cierto es que el YO es efímero, puesto que no estaba, y sabemos que en algún momento dejará de estar. En muchas ocasiones en la vida su caducidad es  fuente de dolor y consternación, en otras puede llegar hasta la desesperación.  Esta levedad nos impulsa a buscar respuestas, ya sea a través de las religiones y creencias más tradicionales, ya sean: animistas, monoteístas o politeístas,  incluso tratando de crear nuevas formas de religión más materialistas vinculadas al dinero, el estatus, o la imagen. En cualquier caso es la búsqueda de la promesa eterna.

Respecto al SUJETO  apenas conocemos cuando apareció y cuando marchará.  Hay una muerte objetiva y biológica del YO, pero nada sabemos de la subjetiva.
La fugacidad e ilusión del YO como objetivad material nos impulsa a buscar algo más duradero, algo menos leve y más consistente. Tal vez la respuesta sea el NOSOTROS.  El NOSOTROS del YO y OTROS más que se asociación conmigo. Etimológicamente contiene ese (NOS) YO, y a los que me apropio de su representatividad, para finalmente diluir mi YO en ELLOS. El YO es excluyente, el NOSOTROS incluyente. Tan inclusivo que hasta contemplas a los OTROS. Aquellos que están más lejos y no forman parte de mi realidad directa.

El NOSOTROS estaba antes de la llegada del YO, y también sabemos que si trazamos una unión con los OTROS, el NOSOTROS perdurará después del YO, pero con la particularidad, que será un NOSOTROS portador de nuestra subjetividad incorpórea, donde continuaremos en la fluidez que acogió a nuestro YO, para acoger a nuevos OTROS en un continuo NOSOTROS.


Todo esto no implica renunciar al YO corpóreo y subjetivo, para nada implica renunciar al SUJETO, es tal vez la respuesta egoísta y colectivamente menos dañina de colmar el profundo sentido de trascendencia y de llegar a las metas a donde al YO le está prohíbido.


domingo, 8 de mayo de 2016

EL LLARG CAMÍ QUE COMENÇA I ACABA AL COSTAT DE CASA.


En homenatge a tots els africans que han complert el seu somni, però en especial a tots aquells que han quedat pel camí, i en especial a en Suly


Suly recordava com si fos avui el dia de la seva partença. Es va aixecar abans què el sol per poder saludar-lo personalment abans de marxar mentre s'acomiadava de la cabra familiar que els sustentava. Va besar i abraçar a tots el seus germans, i  va dir adéu a la seva mare. L’auster equipatge estava preparat, i les seves poques pertinences; pòsters, pilotes, samarreta del Barça, van ser tendrament regalades  als  seus germans. Només quedava algú  qui no va voler escoltar el seu adéu,  la Fatu, que des de que l’hi va explicar que el somni del seu viatge s’anava a complir, ja no va voler parlar més amb ell. Malgrat totes les adversitats de la vida aquella era la primera vegada que va plorar per l’orgull de la Fatu.  Suly renunciava a una vida en Lakota amb Fatu per poder escapar de la misèria i la guerra, per  arribar a ser un futbolista professional, com els George Wea, Samuel Etoó, que cada nit quan anava a dormir el miraven des de les parets d’adob de casa seva. Suly tornaria en un bon cotxe amb regals per tot el poble, i convenceria a la Fatu per què fos la seva dona. Feia temps que havia decidit què no tindria més d’una dona com el pare, amb Fatu n'hi tindria prou per ser feliç al costat de la seva prole en Europa.


Era un home nou, mai havia tingut un xandall com aquell de primera marca, un bon calçat esportiu, i una maleta, fins i tot amb una americana com la del Sr prefecte. Tot comprat al marché de  Yamusukor, la única vegada que va trepitjar la capital. La vida l'hi esbossava el seu millor somriure i amb ell, el millor futur a tota la família de camperols  de Lakota. El pare i els oncles ho van posar tot. Les classes privades de anglès, amb Mrt Gokalo, la millor dieta de la família, les botes de futbol del mercat de segona ma, cada vegada q canviava el peu, i les classes de futbol amb monsieur Evarist. Ara tocava retornar a la família tota la collita de somnis i esperances. Va ser precisament a école de football de monsieur Evarist que Suly va ser vist per un observador de futbol que facilitava jugadors a les principals lligues Europees. Mister Robinson, també anomenat entre tothom com mister UEFA. Mister Robinson era una mena de llegenda viva entre els africans somnia truites, la d'un blanc que cada  temporada baixava per diferents pobles a escollir als nous privilegiats  per a la seva legió de jugadors a triomfar en Europa. Mister Robinson a penes parlava, i només ho feia a traves d’en Drame amb els elegits.

Suly recordava vivament el moment quan va ser un dels cridats a la glòria per mister UEFA, aquell dia mai l’oblidaria a la seva vida. Encara recorda la sang gelada al cos i la bola cremant a la gola que no el deixava parlar, potser aquell era un clar avís de com acabarien anant les coses.




Però allà estava ell, amb Yaguité, Djivi, Musa, i Cherno, els tres mandingues i els dos fules, amb seus imponents xandalls al aeroport. Ja es sentíem professionals del futbol i esperaven què en qualsevol moment  algú s’acostés a demanar-los una foto o un autògraf. Tot va ser molt de pressa, tant de pressa que uns pobres nois de tradició camperola no va dubtar de res. La venda de la il·lusió per sortir de la pobresa els hi tapava els ulls i  els anestesiava  la memòria. Mai se'ls hi va acudir pensar en els què ja havien marxat i ben poc sabien d’ells, si mister Uefa era realment Mister UEFA, només volíem gaudir de  la fama i evadir-se de la pobresa. No volien qüestionar res del seu somni, i no van sospitar res dels allotjaments que utilitzaven durant el viatge en que no s’assemblaven en res amb els que havien somiat. 

La cosa va començar a trontollar al Marroc, allà mister Uefa els va comunicar que ell tenia que viatjar en un altre vol cap Espanya  i que els trobaria al aeroport de Barcelona. Ningú podia sospitar, sentir el nom de Barcelona era una droga per les seves oïdes, amb ell arribàvem al nirvana. El Nou camp, Samuel Eto’o, Touré Yaya, Seydo Keita,  était l'Olympus. El tracte al Marroc no va ser gaire amable, no, realment no ho va ser, molta duresa i molta mala educació per part dels gendarmes del aeroport. Els nois  estaven nerviosos, mister UEFA no era amb ells i es sentien totalment abandonats. Al Marroc van passar fins a tres setmanes sense tenir noticies de mister Uefa. Els nois i en Suly començaven a estar desesperats, casi no havien menjat només prenien té, i estaven farts de dormir tots junts en la mateixa habitació apilats, que no abandonaven en tot el dia. La roba començava a fer pudor, i ningú dels nois podia imaginar a George Weah en una situació com la seva. Una nit sense previ avís ens van venir a buscar-los. No van poder agafar les maletes ni res, només els passaports, anaven a creuar la frontera amb Espanya. Era de nit, tot estrany i sospitós però la droga del somni continuava apurant els seus efectes, un altre vegada més tots els mals es van esvair, ja eren tornaven a caminar cap el somni amb un somriure als ulls.

Realment aquella nit era  molt estranya per creuar el post fronterer de Aït Nsar, plovia fort i la nit era molt tancada. La sorpresa va ser quan van veure el vell vehicle que els tenia que transportar. Era una atrotinada furgoneta de ferralla a on es  van tenir que tombar en la zona de carrega. Una vegada a dintre d’ella Djivi va protestar i va començar a cridar, es va posar nerviós, va fer moltes preguntes. Els homes de davant van grimpar al nostre costat de la furgoneta per obrir la porta i el van treure, llançant-lo en un descampat sense contemplacions amb el vehicle en marxa.  La furgoneta es va tornar a tancar i els nois es van  sentir immobilitzats,  de lluny encara sentien els crits de Djivi implorant. No el van veure més. El seu terror estava reflectit en els ulls dels companys, els seus passaports els tenien els homes de davant, ningú podia articular paraula.

...Després de casi un mes vagant en la muntanya del Gurugú,  la seva dieta eren arrels i el que s’assemblés a menjar que trobaven a les deixalles.  Un dia els seus companys parlaven dels diners què les seves famílies havien pagat a mister Uefa per fer aquest viatge a la glòria, llavors Suly tornar a pensar en la seva família, i en el què probablement va ser el seu últim gran esforç. Havia estat un ingenu, pitjor, un fill d’ignorants, encara més ignorant i egoista,  que  havia condemnat a més pobresa a la seva família.  Segurament no tenia cap possibilitat per tornar, però ara també tenia grans raons per no fer-ho. El somni de ser un jugador professional a Europa definitivament havia mort. Suly es trobava en un bosc ple d’africans que parlaven tot tipus de llengua, moltes incomprensibles per ell, a on tothom tenia por i desconfiava de la resta. Com que al seu  poblat no n’hi havia escola no sabia parlar anglès com molt d’ells, i el seu francès no era massa fluït. Més desavantatges.  Un dia els nois  baixant  de la muntanya en busca de menjar, anaven desesperats, morts de gana i bruts com xacals, de cop i volta van veure que un grup gran de gent es precipitava sobre la reixa i intentaven saltar-la com a podien.  Tot va ser qüestió de minuts, potser de segons, amb les poques forces què l’hi quedaven no recordava com ho va aconseguir saltar l’enreixat, si recordava sentir trepitjar a algú i com el seu cos s’omplia de ferides que començaven a sagnar.

....Sense noció del temps al cap de molts mesos va arribar  a Barcelona i amb altres africans que ni coneixia ni parlaven la seva llengua compartien una habitació en un barri de la perifèria  de Barcelona. Ràpidament es va adaptar a la vida d’un africà sense papers, del primer raig de sol fins què el cos aguantes recollir tot el que es pogués vendre dels contenidors, i tot el que és pogués menjar cap a casa. Els diners anaven pel senegalès que els llogava el llit a l’habitació i el menjar el compartíem amb molta germanor entre els companys.  Un dia es va posar molt malalt per culpa del menjar en mal estat del contenidor, pensava que moriria però sense recordar com, ni de quina manera algú el vn portar a un hospital. A l’Africa hagués mort, però segurament a Lakoto mai hagués menjat això. 

Quan la recollida de cartró i metall anava bé, sobraven diners i podien comprar una mica de llegums i llet , llavors en Suly es sentia més bé. El món era un altre i es sentia capaç d’anar a visitar camps de futbol i  equips per parlant amb entrenadors. Encara no dominava l’idioma però aviat en va adonar  que aquells no eren els camps de futbol somniats, i què fins i tot  mai aconseguiria una prova per demostra les habilitats apreses a école de football  de monsieur Evarist. La competència per les ferralles es va incrementar, quan visitava un contenidor ja era el segon, o potser el tercer o quart. Encara eren vius els  records d’ aquell dia  que es va desesperar com mai a la seva vida, aquell matí va arribar la policia per fer-los fora del pis, sabia què algun dia podia passar i des de feia temps tenia calculat com fugir saltant pels patis del costat.  Però no va funcionar, la policia el va detenir abans de què en pogués moure i el van demanar el passaport. Va ser una llarga nit a la comissaria, allà el van obrir un expedient avisant de la seva situació irregular i del inici del tràmit d’expulsió.

...En una de les llargues nits d’estiu al parc va conèixer un paisa que amb el temps el va portar a treballar en una obra. No eren molts diners, 20/30 euros  per les hores que fes falta al dia. Al cap d’unes setmanes el capatàs el va oferir a ell i a un altre treballador marroquí dormir a dintre de la mateixa obra, en una petita caseta de fusta. L’estiu estava a poc d’acabar i era una bona oferta per anunciades nits de fred a Salt. Allà també fèiem de vigilants a la nit. Una matinada havia plogut molt i feia molt de vent, una de les ventades va arrencar el sostre de la cabana i va caure sobre els dos. Quan pensava que les coses començaven a anar bé tot es va complicar encara més.  Un gran clau que ajuntava els taulons va caure amb tot el seu pes i va travessar el seu genoll, el seu amic va tenir menys sort, el seu cap es va obrir per un tauló. Suly sortir com va poder per demanar auxili fins que un home què anava cap a la feina el va trobar. Havia perdut molta sang i arrossegava la cama.

....En Suly va tornar al seu país després de casi deu anys, però abans va començar a fer  les coses més importants de la seva vida, va aprendre a llegir, a utilitzar les matemàtiques, i va aprendre anglès. Tot va ser gràcies a diverses ongs catalanes que el van ajudar, cadascuna amb alguna cosa diferent.  A l’arribada al poblat Fatu ja estava casada amb un vell amic de d’infància, continuava igual de maca malgrat haver portat al món tres nens, era la segona dona d’en Mamadú. La meva família va obrir de bat a bat les portes al fill que pensaven haver perdut.  Les últimes desgracies que en van passar en Espanya en van donar l’oportunitat de conèixer a una gent que el va ajudar a obrir un centre pels joves del seu poble. Al centre de jeunesse cada matí aprenem quelcom útil per la seva vida , i cada tarda gaudeixen del seu esport preferit al costat de la seva família i de les seves promeses. Però sobre tot cada dia els hi ensenyem a desconfiar de tots els mister Uefa que trobin. Els més aplicats surten una vegada amb Suly  per altres països africans i allà aprenem d’altres activitats perquè els joves continuïn amant i lluitant per la seva comunitat gaudint alhora de l’esport. Al poc temps a casa Suly es va casar i com que no podia tenir fills propis, tots els seus 60 deixebles es van convertir en els neus fillols. Ajla la seva dona, i altres dones del poble cuinen per ells, i en Suly amb el seu amarg record d’Europa i mister Uefa els hi dona raons per construir el seu país. A vegades hem d’emprendre un llarg camí per comprendre que el teu destí està més a prop del que pensaves.