Translate

domingo, 8 de mayo de 2016

EL LLARG CAMÍ QUE COMENÇA I ACABA AL COSTAT DE CASA.


En homenatge a tots els africans que han complert el seu somni, però en especial a tots aquells que han quedat pel camí, i en especial a en Suly


Suly recordava com si fos avui el dia de la seva partença. Es va aixecar abans què el sol per poder saludar-lo personalment abans de marxar mentre s'acomiadava de la cabra familiar que els sustentava. Va besar i abraçar a tots el seus germans, i  va dir adéu a la seva mare. L’auster equipatge estava preparat, i les seves poques pertinences; pòsters, pilotes, samarreta del Barça, van ser tendrament regalades  als  seus germans. Només quedava algú  qui no va voler escoltar el seu adéu,  la Fatu, que des de que l’hi va explicar que el somni del seu viatge s’anava a complir, ja no va voler parlar més amb ell. Malgrat totes les adversitats de la vida aquella era la primera vegada que va plorar per l’orgull de la Fatu.  Suly renunciava a una vida en Lakota amb Fatu per poder escapar de la misèria i la guerra, per  arribar a ser un futbolista professional, com els George Wea, Samuel Etoó, que cada nit quan anava a dormir el miraven des de les parets d’adob de casa seva. Suly tornaria en un bon cotxe amb regals per tot el poble, i convenceria a la Fatu per què fos la seva dona. Feia temps que havia decidit què no tindria més d’una dona com el pare, amb Fatu n'hi tindria prou per ser feliç al costat de la seva prole en Europa.


Era un home nou, mai havia tingut un xandall com aquell de primera marca, un bon calçat esportiu, i una maleta, fins i tot amb una americana com la del Sr prefecte. Tot comprat al marché de  Yamusukor, la única vegada que va trepitjar la capital. La vida l'hi esbossava el seu millor somriure i amb ell, el millor futur a tota la família de camperols  de Lakota. El pare i els oncles ho van posar tot. Les classes privades de anglès, amb Mrt Gokalo, la millor dieta de la família, les botes de futbol del mercat de segona ma, cada vegada q canviava el peu, i les classes de futbol amb monsieur Evarist. Ara tocava retornar a la família tota la collita de somnis i esperances. Va ser precisament a école de football de monsieur Evarist que Suly va ser vist per un observador de futbol que facilitava jugadors a les principals lligues Europees. Mister Robinson, també anomenat entre tothom com mister UEFA. Mister Robinson era una mena de llegenda viva entre els africans somnia truites, la d'un blanc que cada  temporada baixava per diferents pobles a escollir als nous privilegiats  per a la seva legió de jugadors a triomfar en Europa. Mister Robinson a penes parlava, i només ho feia a traves d’en Drame amb els elegits.

Suly recordava vivament el moment quan va ser un dels cridats a la glòria per mister UEFA, aquell dia mai l’oblidaria a la seva vida. Encara recorda la sang gelada al cos i la bola cremant a la gola que no el deixava parlar, potser aquell era un clar avís de com acabarien anant les coses.




Però allà estava ell, amb Yaguité, Djivi, Musa, i Cherno, els tres mandingues i els dos fules, amb seus imponents xandalls al aeroport. Ja es sentíem professionals del futbol i esperaven què en qualsevol moment  algú s’acostés a demanar-los una foto o un autògraf. Tot va ser molt de pressa, tant de pressa que uns pobres nois de tradició camperola no va dubtar de res. La venda de la il·lusió per sortir de la pobresa els hi tapava els ulls i  els anestesiava  la memòria. Mai se'ls hi va acudir pensar en els què ja havien marxat i ben poc sabien d’ells, si mister Uefa era realment Mister UEFA, només volíem gaudir de  la fama i evadir-se de la pobresa. No volien qüestionar res del seu somni, i no van sospitar res dels allotjaments que utilitzaven durant el viatge en que no s’assemblaven en res amb els que havien somiat. 

La cosa va començar a trontollar al Marroc, allà mister Uefa els va comunicar que ell tenia que viatjar en un altre vol cap Espanya  i que els trobaria al aeroport de Barcelona. Ningú podia sospitar, sentir el nom de Barcelona era una droga per les seves oïdes, amb ell arribàvem al nirvana. El Nou camp, Samuel Eto’o, Touré Yaya, Seydo Keita,  était l'Olympus. El tracte al Marroc no va ser gaire amable, no, realment no ho va ser, molta duresa i molta mala educació per part dels gendarmes del aeroport. Els nois  estaven nerviosos, mister UEFA no era amb ells i es sentien totalment abandonats. Al Marroc van passar fins a tres setmanes sense tenir noticies de mister Uefa. Els nois i en Suly començaven a estar desesperats, casi no havien menjat només prenien té, i estaven farts de dormir tots junts en la mateixa habitació apilats, que no abandonaven en tot el dia. La roba començava a fer pudor, i ningú dels nois podia imaginar a George Weah en una situació com la seva. Una nit sense previ avís ens van venir a buscar-los. No van poder agafar les maletes ni res, només els passaports, anaven a creuar la frontera amb Espanya. Era de nit, tot estrany i sospitós però la droga del somni continuava apurant els seus efectes, un altre vegada més tots els mals es van esvair, ja eren tornaven a caminar cap el somni amb un somriure als ulls.

Realment aquella nit era  molt estranya per creuar el post fronterer de Aït Nsar, plovia fort i la nit era molt tancada. La sorpresa va ser quan van veure el vell vehicle que els tenia que transportar. Era una atrotinada furgoneta de ferralla a on es  van tenir que tombar en la zona de carrega. Una vegada a dintre d’ella Djivi va protestar i va començar a cridar, es va posar nerviós, va fer moltes preguntes. Els homes de davant van grimpar al nostre costat de la furgoneta per obrir la porta i el van treure, llançant-lo en un descampat sense contemplacions amb el vehicle en marxa.  La furgoneta es va tornar a tancar i els nois es van  sentir immobilitzats,  de lluny encara sentien els crits de Djivi implorant. No el van veure més. El seu terror estava reflectit en els ulls dels companys, els seus passaports els tenien els homes de davant, ningú podia articular paraula.

...Després de casi un mes vagant en la muntanya del Gurugú,  la seva dieta eren arrels i el que s’assemblés a menjar que trobaven a les deixalles.  Un dia els seus companys parlaven dels diners què les seves famílies havien pagat a mister Uefa per fer aquest viatge a la glòria, llavors Suly tornar a pensar en la seva família, i en el què probablement va ser el seu últim gran esforç. Havia estat un ingenu, pitjor, un fill d’ignorants, encara més ignorant i egoista,  que  havia condemnat a més pobresa a la seva família.  Segurament no tenia cap possibilitat per tornar, però ara també tenia grans raons per no fer-ho. El somni de ser un jugador professional a Europa definitivament havia mort. Suly es trobava en un bosc ple d’africans que parlaven tot tipus de llengua, moltes incomprensibles per ell, a on tothom tenia por i desconfiava de la resta. Com que al seu  poblat no n’hi havia escola no sabia parlar anglès com molt d’ells, i el seu francès no era massa fluït. Més desavantatges.  Un dia els nois  baixant  de la muntanya en busca de menjar, anaven desesperats, morts de gana i bruts com xacals, de cop i volta van veure que un grup gran de gent es precipitava sobre la reixa i intentaven saltar-la com a podien.  Tot va ser qüestió de minuts, potser de segons, amb les poques forces què l’hi quedaven no recordava com ho va aconseguir saltar l’enreixat, si recordava sentir trepitjar a algú i com el seu cos s’omplia de ferides que començaven a sagnar.

....Sense noció del temps al cap de molts mesos va arribar  a Barcelona i amb altres africans que ni coneixia ni parlaven la seva llengua compartien una habitació en un barri de la perifèria  de Barcelona. Ràpidament es va adaptar a la vida d’un africà sense papers, del primer raig de sol fins què el cos aguantes recollir tot el que es pogués vendre dels contenidors, i tot el que és pogués menjar cap a casa. Els diners anaven pel senegalès que els llogava el llit a l’habitació i el menjar el compartíem amb molta germanor entre els companys.  Un dia es va posar molt malalt per culpa del menjar en mal estat del contenidor, pensava que moriria però sense recordar com, ni de quina manera algú el vn portar a un hospital. A l’Africa hagués mort, però segurament a Lakoto mai hagués menjat això. 

Quan la recollida de cartró i metall anava bé, sobraven diners i podien comprar una mica de llegums i llet , llavors en Suly es sentia més bé. El món era un altre i es sentia capaç d’anar a visitar camps de futbol i  equips per parlant amb entrenadors. Encara no dominava l’idioma però aviat en va adonar  que aquells no eren els camps de futbol somniats, i què fins i tot  mai aconseguiria una prova per demostra les habilitats apreses a école de football  de monsieur Evarist. La competència per les ferralles es va incrementar, quan visitava un contenidor ja era el segon, o potser el tercer o quart. Encara eren vius els  records d’ aquell dia  que es va desesperar com mai a la seva vida, aquell matí va arribar la policia per fer-los fora del pis, sabia què algun dia podia passar i des de feia temps tenia calculat com fugir saltant pels patis del costat.  Però no va funcionar, la policia el va detenir abans de què en pogués moure i el van demanar el passaport. Va ser una llarga nit a la comissaria, allà el van obrir un expedient avisant de la seva situació irregular i del inici del tràmit d’expulsió.

...En una de les llargues nits d’estiu al parc va conèixer un paisa que amb el temps el va portar a treballar en una obra. No eren molts diners, 20/30 euros  per les hores que fes falta al dia. Al cap d’unes setmanes el capatàs el va oferir a ell i a un altre treballador marroquí dormir a dintre de la mateixa obra, en una petita caseta de fusta. L’estiu estava a poc d’acabar i era una bona oferta per anunciades nits de fred a Salt. Allà també fèiem de vigilants a la nit. Una matinada havia plogut molt i feia molt de vent, una de les ventades va arrencar el sostre de la cabana i va caure sobre els dos. Quan pensava que les coses començaven a anar bé tot es va complicar encara més.  Un gran clau que ajuntava els taulons va caure amb tot el seu pes i va travessar el seu genoll, el seu amic va tenir menys sort, el seu cap es va obrir per un tauló. Suly sortir com va poder per demanar auxili fins que un home què anava cap a la feina el va trobar. Havia perdut molta sang i arrossegava la cama.

....En Suly va tornar al seu país després de casi deu anys, però abans va començar a fer  les coses més importants de la seva vida, va aprendre a llegir, a utilitzar les matemàtiques, i va aprendre anglès. Tot va ser gràcies a diverses ongs catalanes que el van ajudar, cadascuna amb alguna cosa diferent.  A l’arribada al poblat Fatu ja estava casada amb un vell amic de d’infància, continuava igual de maca malgrat haver portat al món tres nens, era la segona dona d’en Mamadú. La meva família va obrir de bat a bat les portes al fill que pensaven haver perdut.  Les últimes desgracies que en van passar en Espanya en van donar l’oportunitat de conèixer a una gent que el va ajudar a obrir un centre pels joves del seu poble. Al centre de jeunesse cada matí aprenem quelcom útil per la seva vida , i cada tarda gaudeixen del seu esport preferit al costat de la seva família i de les seves promeses. Però sobre tot cada dia els hi ensenyem a desconfiar de tots els mister Uefa que trobin. Els més aplicats surten una vegada amb Suly  per altres països africans i allà aprenem d’altres activitats perquè els joves continuïn amant i lluitant per la seva comunitat gaudint alhora de l’esport. Al poc temps a casa Suly es va casar i com que no podia tenir fills propis, tots els seus 60 deixebles es van convertir en els neus fillols. Ajla la seva dona, i altres dones del poble cuinen per ells, i en Suly amb el seu amarg record d’Europa i mister Uefa els hi dona raons per construir el seu país. A vegades hem d’emprendre un llarg camí per comprendre que el teu destí està més a prop del que pensaves.





viernes, 1 de abril de 2016

ISLAMOFOBIA

ISLAMOFOBIA

La ciudad ideal es una sociedad ordenada en la cual todos se ayudan para obtener la felicidad... Se parece a un cuerpo perfecto y saludable cuyos miembros se ayudan mutuamente para hacerlo perfecto y conservar el animal. Al-Farabi.


Los recientes atentados de Francia, Bélgica Y Pakistán,  están construyendo un discurso social que apunta a una radicalización del islamismo, pero mi punto de vista es otro en el que la única radicalización que hay es la del neocapitalismo. No es cierto de que exista un islamismo radical, hay una intención de hacer ver a lo islámico como radical. Realmente lo que sucede es que los desajustes del neocapitalismo instrumentalizan lo islámico, y el islamismo.



 Tras los atentados de Paris y Bruselas, apenas habiéndose cometido, las comunidades islámicas de todo el mundo se apresuraban a denunciarlos y mostrar su condolencia y solidaridad con las víctimas. De alguna manera trataban de escapar de la victimización que como comunidad mundial están sufriendo por parte del sistema neocapitalista. Muestras de solidaridad con las víctimas se sucedían en los lugares de los atentados y en todos los medios de comunicación. La comunidad islámica mostraba su tristeza y reprobación por utilizar justificar el terrorismo en el nombre de sus creencias.  No podemos decir siempre eso de otras comunidades que muy al contrario celebran la muerte de inocentes con atentados, pongamos por ejemplo la exaltación de muertes palestinas por una parte tan importante de Sionistas o del propio gobierno de Israel. Podríamos imaginar un gobierno Argelino, Tunecino, o Bosnio justificando los atentados de Paris o Bruselas como hacen los israelís sus matanzas en Palestina? La respuesta es evidentemente, NO. El pueblo alemán durante el nazismo se manifestó de esa manera contra los crímenes de su gobierno? , tampoco, prefirieron mirar a otro lado.

Los atentados de Paris, Bruselas y Pakistán fueron indiscriminados,  contra el ser humano mismo. En el recuento de víctimas y heridos se hace evidente que una parte muy importante de los fallecidos o afectados eran de religión o tradición musulmana. De esta forma los musulmanes fueron asesinados dos veces. 

El mundo no funciona bien del todo, no, no lo hace. El sadismo que conforma la concupiscencia humana es mutante en cada época según le plazca.  El Islam es la victima propicia, aunque este tema requiere un extenso análisis exhaustivo que no entrare en este post. La realidad es que hoy en día se puede matar en nombre de Alá, pero también se mata en nombre de un club de futbol con toda la naturalidad del mundo. Algunos matan por la supremacía  de la raza, recordemos el genocidio Tutsi en África, o el Bosnio en Europa. Encontrar razones para matar es sencillo, solo basta con ser del linaje de Caín, formar parte del Yang, o dejar que Tanathos gobierne nuestra pulsión. El Islam es la victima perfecta como he dicho para el actual neoliberalismo.

Son indiscutibles las aportaciones islámicas en la ciencia, en el humanismo y en la cultura. Algunos de mis mejores amigos son musulmanes, algunos de los mejores ejemplos para la humanidad han sido también musulmanes.

Antes de acabar quisiera contar una anécdota personal.  Hace unos años, en una jornada de formación sobre educación, con más de 150 países del mundo participando me hallaba en un anfiteatro sentado, charlando, bromeando con unos amigos, y alguien desde atrás me llamo y me dijo;

Ep Salva come by us! What are you doing with they. You must come with your people , you are christian!

El caso es que cuando mire a mi alrededor mi compañía era de Egipcia, Tunecina, Marroquí, Siria, Libanesa, Palestina y Jordana. Era cierto fueron los amigos que me confortaron y me hicieron sentir como en casa en un país que era extraño para todos. No, el Islam no es radical, el discurso neocapitalista si lo es.

No soy una persona confesional, incluso he perdido mi espiritualidad, el islam como todas las religiones tiene cosas que aprecio y otras muchas que no me gustan, pero no por eso el Islam o los musulmanes son radicales.

Cuatro cosas no pueden ser escondidas durante largo tiempo: la ciencia, la estupidez, la riqueza y la pobreza. Averroes.

miércoles, 30 de marzo de 2016

AMARGO COMO LA VIDA, SUAVE COMO EL AMOR Y DULCE COMO LA MUERTE.


Cada persona puede trazar el recorrido de su vida a través de olores y sonidos familiares. Curiosamente la intensidad de los momentos de la vida nos aporta una memoria extravisual que a través de los aromas y de las melodías puede devolvernos a vivencias almacenadas en la memoria. Muchas veces el sonido del gas prendiendo el hornillo, o el olor del azúcar mientras el té salpicaba de vaso en vaso me habían conseguido transportar a mi infancia, a mis recuerdos más tempranos y también con los que me hice un hombre,  pero esta vez el olor y el chasquido del té no me desplazaban a ningún lugar. Despertaba en los campamentos del 27 de febrero en Tindouf. Sorprendido por segundos  olvidaba que estaba de nuevo en casa, cierto, costaba creerlo, pero después de veinte años había regresado con mi familia y con mi pueblo.  Mientras, el olor suave del té seguía desprendiéndose por la haima, mi familia sentada a mi alrededor seguían aún impresionados por el milagro de mi regreso.


Hay cosas que se aprenden y no se olvidan en toda la vida, esas son las que nos curten, y nos hacen ser quienes somos, por eso antes de avanzar y salir a fumar un cigarro fuera de la tienda salude al modo saharaui a los presentes con la retahíla de proverbios hasanias. Para mis familiares mi presencia era un regalo del Alà, pero yo sinceramente me sentía como un zombi. Sorprendido me encontraba desplazado entre mi  propia familia, aunque lentamente los estímulos del entorno empezaban a encajar, el olor de la hamada, la vista de su inmensa hostilidad, el calor del sol en la piel, y el sabor del primer polvo del desierto en los labios. Ciertamente estaba en otro mundo que solo los que lo han visitado pueden conocer su inmensidad.


Fuera de la tienda Yiba y Mulay jugaban casi ajenos a mi presencia, viéndolos pensaba en el poder del juego como medicina y vitamina para los niños. El aroma del té ahora era muy intenso, el azúcar hirviéndose lo podía sentir hasta en mis huesos. Este era el tercero, el más dulce, dulce como la muerte. Qué paradoja pensar que la muerte puede ser algo dulce, pero cuando contemplaba a Yiba y Mulay pensaba que antes o después crecerían, y que los juguetes fabricados por ellos mismos dejarían de ser un bálsamo para la vida en el desierto. Mañanas de sol infernal, siroco asfixiante, y noches invernalmente eternas. Los días sin comida humanitaria, y las noches pasando sin un trozo de carne que echarte a la boca. Sí, me había olvidado que la muerte puede llegar a ser lo más  dulce. Dejar de sufrir y dejar de ver padecer a los tuyos por falta de condiciones básicas o cobijo. La vida saharaui es muy amarga en los campamentos, para un europeo o alguien que se hubiera occidentalizado es un inframundo. Antitética asociación para un profano, lo dulce y el dolor, pero solo el que padece en esta vida sabe que la dulzura es el bálsamo para escapar del dolor, incluso un occidental sabe que el dulce  activa las endorfinas cerebrales y produce placer redentor. A pesar de hacer un gesto convencido no encontraba mi pipa para fumar, estaba en el lugar y en el momento, pero no tenía mi tabaco ni mi pipa a mano para el acto instintivo. Hacía tiempo que la había abandonado El primer vaso de té vino a salvarme.
Los niños estaban impacientes por los regalos de su tío, los mayores  con mi visita mezclaban ternura, regocijo y un grito de libertad para el pueblo Saharaui.  La haima se iba llenando con más amigos y vecinos, personas que ocuparon mi vida y que trataba de retener cada día en mi memoria el día que emprendí mi viaje como Ulises Saharaui.  Mi cuerpo era suyo, todo eran besos, abrazos, estrechamiento de manos, frases del Corán agradeciendo a Dios este nuevo encuentro, y de nuevo el té se reencontraba con mis manos como lo hizo durante tantos días y noches, el ritual había vuelto a empezar y el té que tocaba era amargo.  Así me sentía yo incomprensiblemente ante todos los presentes. Amargo de no haber podido despedir a mi madre a la otra vida por haber quedado  separados en la ocupación marroquí, también amargo por ver escurrirse la vida a mi padre entre su dolor, a pesar de haber hecho todo lo posible por confortar su últimos años desde la distancia. La amargura invadía mi corazón.  Tampoco  las cosas fueron fáciles lejos del desierto. Bien amargo fue enterarme que para algunos era solo un moro, maldita palabra desconocida. Especialmente al principio de mi periplo las cosas no fueron sencillas, y parecía que cada paso que lograba dar me deparaba otro abismo a superar. No puedo olvidar las largas noches sin encontrar las estrellas que me servían de techo en el internado del 12 de octubre. Los malestares se acumulaban, ser un sin papeles, pasar los días sin un euro con el que tomarme un café, encontrar un trabajo que no fuera solo para moros, quedarme clandestino en la frontera de Eslovenia, obtener la primera certificación de estudios, muchas desesperanzas. Para un extranjero es todo complicado, pero yo ni siquiera era un inmigrante pobre, era un paria del desierto que andaba descubriendo a los demás el lugar de su país en el mapa del mundo.  La amargura es algo sin consuelo que nos puede invadir en cualquier momento de la vida y hacernos descender a los infiernos más recónditos del alma. Gracias a Dios a mí me no me faltaron manos amigas que me sacasen de ella , desgraciadamente como le faltaron a otros que se quedaron en el camino.
El ambiente de la haima está ya  impregnado de aromas de henna, incienso y clavo. Sigue mi cuerpo presente para mi familia y amigos, pero mi mente sigue vagando.  Sí, el camino ha sido complicado antes de convertirme en el representante de la RASD para los juegos deportivos de Brazzaville,  hubiese dado todo lo conseguido a lo largo de mi vida por qué mis padres compartiesen este momento conmigo. Alguien ha cambiado el vaso vacío té en la mano por otro lleno, este es más suave y con él vienen a mi memoria los lugares y las personas que me ayudaron a sortear las piedras del camino. Recuerdo el orgullo de mi primer aprobado en la facultad de psicología. La casa para estudiantes de la Rotllana. El primer regalo de Reyes en el árbol de Navidad. Mi primer piso compartido alquilado. La música de Peter Gabriel. El primer día que pise el mítico local de Don Pelayo 18. Sembrar esperanza en Irak y las calles de Badalona. Badalona mi segundo hogar, Pineda mi casa. Lugares cargados de personas.


Al fin alguien me hizo llegar una pipa, y mientras el cordero se asa y las mujeres lanzan su grito pienso en mis seres queridos, mis primeros recuerdos son Georgina, Marc i Inguia, mis suegros que han sido como mis padres. La gente de la Rotllana con la que he trabajado y he pasado tantos ratos de ilusión, placer, crecimiento y también de angustia por un alcalde xenófobo que quiso acabar con nuestra presencia. Hay quién olvida las caras, pero yo recuerdo también los nombres. En mi memoria está la gente de Bélgica con las que conseguí mi título de entrenador de korfball, los amigos de Bosnia, y los educadores rumanos con los que tanto compartimos sobre los aurolaci. No puedo olvidar a Santi, porque sin duda cruzarnos en la vida fue un antes y un después para mí. Si yo hubiera sido catalán hubiera querido ser como él,  y sé que si él hubiera sido saharaui hubiera puesto mí mismo coraje en la vida.  Los tés pasan y pasan, este de nuevo es dulce pero ahora no pienso en la muerte. Atrapo el vaso entre mis manos para que el calor que desprende impregne mi cuerpo de su dulzura para el resto de vida que me queda al lado de mi gente, sean las de un lado o las del otro del Mediterráneo. Es el momento de que mi mente vuelva con mi cuerpo.  Las estrellas caen otra vez como cada noche que hacia guardia en el internado  del 12 de octubre, la vida sigue y yo me agarro a su latido.



miércoles, 23 de marzo de 2016

AMIGO JESÚS



Este artículo quiere dar a conocer la labor importante de Jesús Romero Acevedo, por muchos conocido como el bombero de Txenòbil.  Desde su fallecimiento hasta el día de hoy he sentido esa deuda personal por nuestra relación vivida, pero a su vez siempre me ha replicado la responsabilidad de contribuir a que su historia no se pierda, porqué  Jesús fue una persona que mejoró el mundo. Su legado inmaterial, pero a su vez inmortal, está compuesto de la  ilusión que aportó a la vida de muchos niños. Su vida fue una historia de coraje, humanidad y proísmo.  Algunos pocos retales de su labor y dedicación continúan por internet,  y aunque la página web de su asociación ha desaparecido,  sus acciones y tesón quedarán para siempre como imágenes en muchos corazones. Aquí os dejo algo de lo que os puedo contar de Jesús;

La primera vez que Jesús se puso en contacto conmigo lo hizo a su manera, de forma agresiva, desconfiada, y desafiante. Porqué un hombre que había conocido tanta corrupción en los círculos de  la ayuda humanitaria a las víctimas de Txernobil, y que por otro lado había visitado lo que él llamaba “los hospitales de la muerte”, contemplando las caras de desolación y falta de esperanza en el ser humano de los niños, no podía actuar ya de otra manera. Pocas personas encajaban con Jesús, y las menos entraban en su círculo personal y solidario, por eso seguramente su organización era él, su mujer,  y ocasionalmente colaboradores puntuales que no permanecían nunca mucho tiempo.  El caso es que Jesús pudo confiar en nuestro  equipo y debido a eso pudimos conocer al verdadero Jesús, un hombre comprometido con las víctimas de Txernòbil y en especial con los niños más desprotegidos.

No se puede negar, Jesús era difícil de llevar, rudo como él solo, desconfiado por experiencia, y descarado a más no poder. Jesús asustaba a muchas personas por su carácter en ocasiones verbalmente agresivo, producía distanciamiento por falta de filtro. Su carencia absoluta de diplomacia a su vez le servía como escudo ante la hipocresía y la banalidad. Un coste caro tal vez, que estigmatizo a Jesús como una persona tosca, hostil y maleducada para aquel que oyese hablar de él y no lo conociera. Para Jesús había dos tipos de personas, “el tío ese y la tía aquella” y los que nombraba como el “amigo Rafael, la amiga Estrella o el amigo Salva”.

Fue en Belarús donde acabé de conocer mejor que había dentro de Jesús, porque algo era cierto, Jesús no filtraba para nadie, ni para el mismo, técnicamente podría decirse que su inconsciente se mostraba a cielo abierto. Recuerdo a Jesús exigiendo hasta el último pañal de los que había enviado al director de un psiquiátrico que decía haber perdido uno de sus envíos. Acojonar a un “tío” como una torre contra la pared con sus represalias si no aparecía el material donado. Miedo tuve cuando llamó ladrón al alcalde de una de las ciudades más importantes de Bielorusia, y después le asentó un hijo puta-cabrón, aquel día pensaba que dormía en el calabozo. Jesús no chapurreaba ningún idioma, pero siempre recordaré como la traductora le dijo “por Dios Jesús  estos hombres no hablan ni entienden el castellano, pero saben lo que es gritar y tu cara lo dice todo”. Ciertamente aquel día pensé que no volvería  a mi casa, pero en ocasiones la sinceridad y falta de diplomacia de Jesús tenía efectos paralizantes sobre la estupidez y la corrupción.



Cuando Jesús llegaba a Belarús lo primero que hacía era ir  al cuartel de bomberos o cruz roja,  a comprobar que uso tenían las ambulancias que había enviado. Nadie mejor que él sabía que era estar detrás de las ambulancias del Consorcio de Catalunya, para conseguir una después de acabar su período de servicio industrial.  Vehículo tras vehículo eran llevados  al mecánico más solidario que encontraba tras enseñarles su dossier sobre su labor,  eran revisadas hasta el último detalle. Si hacía falta un mecánico le hacía le embrague, otro cambiaba las ruedas, otro soldaba, pero era siempre Jesús el que se buscaba la vida para convencer a alguien. Solo Jesús sabía que era cargar un tráiler el solo con la ayuda de su mujer. Recoger el material donado de los más recónditos lugares de Catalunya, conseguir fármacos contra el cáncer de precios astronómicos, y esconderlos entre las cajas de juguetes para burlar las aduanas. Empaquetar y etiquetar caja a caja a mano, para luego cargarlas al tráiler, hubiese o no hubiese plataforma.  Por eso Jesús cuando llegaba a los hospitales u orfanatos sacaba su lista fotocopiada y realizada un seguimiento de todo el material, y así sus cómplices, de bomberos de Minsk, sabían en que cajas encontrar los medicamentos. Todo valía para la causa de los niños de Txernòbil, incluso vivir al filo de la ruina económica si era necesario.



Jesús era otra persona en Belarús, mejor dicho era el mismo, pero era percibido de otra manera. Quién no conocía al bombero español? Entre los bomberos de Belarús era una leyenda, los directores de orfanatos y hospitales lo trataban como un santo o un ministro, y su teléfono era el más consultado después del de las autoridades locales. Pero lo más importante es que los niños lo esperaban. Cada primavera, sin faltar a su cita Jesús llegaba para hacer entrega en mano de los peluches, muñecas, y pelotas de fútbol que durante un año se había pasado recolectando. A él le era indiferente que los niños fueran huérfanos, que estuviesen irradiados, padecieran de discapacidades o estuvieran en su psiquiátrico. Jesús cambiaba caras, ponía luz en los ojos y esperanza en el corazón. Era la leyenda convertida en persona de “dejar de que los niños se acerquen a mí”.

Jesús hace un par de años desapareció, paradójicamente un cáncer de los más mortales acabó con su vida. Un cáncer, la enfermedad con la que el tubo luchando para otros con medicinas, materiales, dinero, y mucho amor. Es difícil concluir si fue una ironía, casualidad o destino para hombre que temía la radicación nuclear pero a la que olvidaba si tenía que llegar hasta un niño.
Realmente necesitaba escribir esta pequeña historia de un gran hombre llamado Jesús, conocido como el bombero, porqué este tipo de historias son las que no se escriben, son las que permanecen desconocidas y solo perviven en la memoria de los más allegados, en este caso para los que Jesús nos permitió ser “el amigo tal”. Hoy t encuentro las palabras para agradecer a Jesús todo lo que aprendí de él, sabiendo profundizar más allá de la capas exteriores que mostraba. No quiero que la historia de Jesús se pierda porqué es una historia muy bonita de verdadero amor incondicional a quién lo necesita. Sé que hay muchos Jesús en el mundo y que sus historias se pierden en el anonimato y la banalidad de estilos de vida que solo conducen al sin sentido y al hacernos cada vez más desgraciadamente individualistas. Hay que recuperar sus historias, porque tal y como Jesús mostro con su carácter y labor, si queremos un mundo que funcione hay que ponerse a salvo de los postureos, de la hipocresía, y del egoísmo.


Algunos decían que había algo extraño en Jesús, que no era posible que un hombre se levantara y se acostara pensando en lo mismo todo el día, en cargar camiones, conseguir dinero y enviar material. Pero no es peor levantarse y acostarse pensando solo en uno mismo o en como lucrarse a costa de los demás? Desgraciadamente eso se nos ha hecho ya normal.  Admiro a Jesús por su coraje,  admiro su valor y su dignidad, y especialmente su capacidad para vivir sin gente alrededor que solo se importan a sí mismos. Jesús mostró que si había que hacer algo solo el convencimiento de uno mismo era lo necesario. Es cierto que no somos imprescindibles, pero el mundo no funcionará igual y muchos te echamos a faltar. Como tu siempre decías "gracias por todo"

Para Jesús.

martes, 1 de marzo de 2016

NON FORMAL EDUCATION THROUGHT SPORTS


In November 2014 I had the pleasure to participate in the training course: "Game, SET, Matching” – Sport as an Educational Tool-, that was organised by the Polish and French European agency of Erasmus+, with the cooperation of the Georgian Youth office. My personal experience was a good and satisfactory one, but the most important is the results of this course.

This training course was around the idea that sports are part of both intangible heritage and daily life, and they are a symbol of the cultural diversity, richness of our societies. The proposal was to share experiences from all countries represented and to reflect about sports, as a tool for empowering intercultural understanding, and used in several projects in among the different phases of the training. Sportive projects are also efficient means to convey values of solidarity, diversity, inclusiveness and cultural awareness. Moreover, sports reflect on different cultural expressions, and create a bridge between regional cultures for a better mutual comprehension and dialogue. One of the most important goals of all the trainings courses, in the Erasmus+ program, is the contribution for build new alliances in the field of the non-formal education between Ngos. In this case was building networks about the sport and the non-formal education.






Like in others trainings courses, the participants try to make good partners for future projects, and connections that allow implementing a new project, but the experience shows that after not always is so easy. Factors like: the distance between the partners, the cultural differences, the come back again to the local work and in special the difficult to find the exact point of connectivity between different partners. After the training course "Game, SET, Matching”, we can check that the expectation was achieved, arriving to the conclusion that one of the most important targets it was achieved was the building of new partnership between the participants. In the analysing of the reasons to arrive to this conclusion, we can find some essential factors:

* The quality of the program. It’s necessary to organize a training course that really connects with the goals and the participants' expectations. And it’s also very important to build a connection between the targets and propositions to articulate the contents with real examples.

* The professionalism of the training team. The leaders who organize the training must have two important skills: - know very well the specific field of the knowledge that they must transfer, in this case were, games & sports. They must know connecting theory and practice experience. In the second place, they must have a complete background in the field of the non-formal education.


* The selection process to choose the Ngos and the participants in the training course. Erasmus+ is a powerful call and field of opportunities, unfortunately as defect sometimes attracts participants without real Ngos, it means without contact in their local community, and without memberships. Fortunately, in this training course the participants were chosen between ngos with a real compromise in their local communities, and people with a motivation in the theme of the training course, and with compromise for implement these knowledges after the course.


After "Game, SET, Matching”, appeared different networking projects among participants and their ngos. I know about successful projects of my colleagues after this training course, but now I want to explain about some experiences where I was involved.

Nike, September 2015. Erasmus+ + KA1 activity. Training course. Made in Badalona, Catalonia/Spain for the ngo La Rotllana. 25 participants between professionals.volunteers and leaders from 10 countries.


The main aims were: how to use the sport and non-formal education to give chance to youngster with fewer opportunities, how to use the sport to create friendship relations between communities. The main topics that were worked during the workshops were: How to use the sport like a tool for growing up. How to promote the sport in the non-formal education, in a proprietary and different way of the sport like a consume product.. How to promote the paradigm about the sports, where the most important thing must be the participants. How to work with the sports disciplines as only a tool to work in the educative way by the behaviours and values between children, teenagers and youngsters.



“Sport4life”-  November 2015. Euromed activity. Training course, made in Hammamet, Tunisia. 24 participants between professionals, volunteers, and sport leaders, from 6 different countries. Organized by ATUPRET (Tunisian Association for the Prevention of Drug Addiction) of Stax 


The training course developed three types of activities: various sports (rugby, volleyball, hiking, climbing), theoretical workshops on techniques and practices of non-formal education through sport and intercultural activities (intercultural night, visit of Tunisia).The main goals of the activities were fighting against stereotypes and prejudices and promoting social inclusion, equality of opportunity, diversity and gender equality. Moreover, sport is an educational tool that allows us to use innovative methods and practices in daily activities to create a more dynamic, active and professional environment in associations.




But the effects of "Game, SET, Matching” don’t finish here. At this moment one training course, KAS, "Korfbal All Start" is waiting for the response, to be done during this 2016. It will be a training course to promote the Korfball sport, like a non-formal education tool, because this sport is based in play totally in the team and in the gender balance. KAS’ aim is to promote the Korfball between countries who never used before this sport discipline
Another proposal of work in progress is “Mercurius”. This project will be a network through Sport preparing for 2016-2017. Maybe will be one of the most complete experience, with one network of 20 countries and a lot of propositions for promoting the sport in the non-formal education, like exceptional tool for social inclusion. Youth exchanges, job-shadowing, training course for trainers, seminars, etc. will be some of the activities.

All this experiences show to us that the sport is a powerful tool for the growth and development of children, teenagers, and youngsters. One exceptional and motivating device that must be used for educating in values, before of promoting the competitiveness and the target of the winner. Maybe for a long time the sport forgets that his reason has been at the service of the people and the communities, not the reverse. The sport isn't being competition only, are valour’s of health, and like we saw during this international activity, an important tool to help the children, teenagers and youngsters to grow up, and feel the community. The sport activity is good for the social inclusion, for building bridges between the communities, for close relationships between equals or also between generations. One of the nicest opportunities for making a meet of the cultural diversity to talk the same language. Nothing will be done without any effort, the work is long and strong in these social moments but is the match that we decide to play.




sábado, 16 de enero de 2016

A PROPOSIT DE SÍRIA


Ahir a la tarda assitia a una xerrada sobre la situació actual a Síria i sobre l’acollida imminent de refugiats a Catalunya. Res és sembla nou respecte al conflicte armat de Síria, malauradament una guerra més, en la que sembla que el drama dels refugiats travessa les pantalles dels nostres televisors, creua continents, i arriba fins a la porta de casa. Difícil d’obviar, però en realitat res de nou. Argeles Sur mer i l’exili català pel franquisme és una de les referències més recens, pels més joves o pels que pateixen de fragilitat mementica. Velles manques de solucions per antics i enraigats problemes.

Mentres, el representat de l’associació siriana a Catalunya s’esforçava per acostar-nos als esdeveniments històrics de la construcció de Síria, recollint amb el màxim de detalls les identitats pròpies d’una població i un territori que com a qualsevol altre té un recull de fets propis i intransferibles. Difícil comprendre en 20 minuts amb l’ajut de vídeos de youtbe la composició ètnica del país, la confluència i desavinença entre sunnites i xiïtes, i les seves faccions. Molt més complicades pels interessos polítics. Finalment el intent de sensibilitzar als assistents sobre el drama dels refugiats. El resultat, previsible, res de nou sobre les misèries i injustícies de la guerra sobre la població civil, i res de nou sobre el incontenible drama dels refugiats.

Entre els assistents sempre n’hi ha que vol saber més que qui exposa, qui va a fer que vol saber i que escolta però que en realitat no sap res. Qui vol informar-se més, qui se sent sensibilitat i impotent, qui vol ajudar, qui no sap que fer. Algunes de les preguntes que van monopolitzar el debat;  perquè la guerra de Síria és no s’atura,i perquè no s’afronta el drama dels refugiats, evidentment entre moltes altres.

Cada guerra comparteix un adn de més del 97% amb la resta, destrucció, violacions, obscenitat, incivilització, i pulsió. Però si que és cert que per altres no totes les guerres son iguals. Potser podem dividir les guerres pels altres en dos pols d’atracció en funció de la nostra ubicació. Les que queden lluny i no importen, i les que ens generen identificació. Les guerres al Zaire i Nou Congo, o als grans llacs, i el Sudan, per exemple, son llunyanes per nosaltres. A priori res culturalment en comú, res èticament compartit, res políticament en relació. En tot això algú del públic llença la pregunta sobre per què a la guerra del Golf i Afganistan van sortir un milió de persones a manifestar-se a Barcelona, i aquesta amb més morts i desplaçats no generat tanta denuncia. Moltes respostes, és el torn de les guerres d’atracció propera. L’atracció propera és un fenomen polièdric, amb diferents cares. Algunes d’elles és quan una guerra és molt a prop. La dels Balcans es va anomenar la del pati d’Europa. Quan té un component cultural comú, religió, llengua, cultura històrica. Però un altre mirada polièdrica és la que va tenir la d’Afganistan o la del Golf. No amb els nostres soldats, no en el nostre nom. Però això seria potser massa fàcil encara i esbiaixat. També caldria considerar que es pot convertir en mediàtic en els mitjans de comunicació i que no. El preu de la gasolina, les inversions dels capitals, i els interessos comercials podem fer primetime a una guerra en qualsevol canal.

I el factor dels refugiats? Refugiats sempre han hagut, totes guerres produeixen desplaçats i refugiats. En aquest cas algú es pot sentir golpetjat per les xifres de morts i refugiats, 4.000 aproximadament ofegats en el mediterrani, 2 milions de refugiats, etc. Però és un altre vegada una qüestió de pols, de proximitat per identificació o interès, o de  manca d’interès. Goma, al Congo, camps per a més de 2 milions de refugiats per camp. Guerra dels grans llacs, in calculable, entre mig milió o un milió de morts, qui sap realment.

En tot cas la guerra de Síria és ja la nostra guerra de proximitat des de fa un temps. No precisament perquè el preu del carburant hagi pujat,o per un llaç de germanor amb el poble sirià, sinó pel mal que fa a les nostres consciències l’arribada dels refugiats a casa nostra. No és el nostre altruisme i la nostra humanitat qui ha fet que aquests nous desgraciats per el monstre de la guerra, hagin fet de la seva guerra un pol de proximitat pels catalans (espanyols, europeus,en dona igual). Han estat els homes, dones, i nens que han creuat fins a la porta de casa nostra per la ser la veu del que encara estan patit o ja han mort a Malaya, Alepo, Homs, etc.etc. o dels que han mort pel camí, ja sigui per la inanició d’humanitat o per les vicissituds de la travessia.

Res de nou per una guerra, els esdeveniments es és repeteixen com un mantra mortuori. Malauradament les anomenades solucions també. No sabem que fer amb el refugiats, és evident. Lluny estem de pensar que n’hi havia darrera dels alçaments populars de l’anomenada primavera àrab, lluny estem de trobar una solució bona pels refugiats. Res de nou. Síria pot convertir-se en un conflicte enquistat, com el Sudan, palestina, el Sahara,etc , amb més o menys intensitat. O resoldré'l com líbia, Irak, o Afganistan, a on l’odi continua larvat en un  racó a l’espera de tornar a poder aparèixer com ens va explicar Miguel Delibes a les rates.

sábado, 9 de enero de 2016

COMIDA VENENO


Michael Foucault  (1926-1984), uno de los  más influyentes teóricos independientes, nos aseveró que, “ El cuerpo está moldeado por una gran variedad de regímenes distintos entre sí: es desgastado por los ritmos del trabajo, el reposo y las vacaciones;  es envenenado por la comida o los valores, a través de la ingestión de hábitos o leyes morales; genera resistencias”. Hoy quiero escribir sobre la primera parte, “el envenenamiento mediante la comida y la ingestión de hábitos”.

Alarmado por la utilización del Flúor en las dietas alimenticias, y sobre todo sobre el enriquecimiento del agua mediante residuos del flúor procedentes de la industria química, decidí dirigirme a una amistad licenciada en  química para preguntarle sobre las supuestas bondades o riesgos del flúor. Más allá de su contestación, que posiblemente trataré en otro momento, me llamó su atención su respuesta de hacer referencia a la ortorexia, como razón primordial del desencadenamiento de este tipo de preguntas en la población acerca del cloro.

La ortorexia, fue un término acuñado en 1.997, Steven Bratman como trastorno alimenticio. Posteriormente el manual de diagnostico y estadístico de los trastornos mentales, DSM-V, lo añadiría en su edición de V, DSM-V, publicada en el año 2-013. Pero que en que consiste la Ortorexia exactamente?, según Wikipedia, https://es.wikipedia.org/wiki/Ortorexia la Ortorexia calificada  como trastorno alimentario, obsesión patológica por comer comida considerada saludable  por la persona, que  puede llevar a la desnutrición, incluso a la muerte.

Bien, hasta aquí dos consideraciones;

La primera (1) y más importante mi consideración de los manuales DSM para el diagnostico como una de las mentiras más obscenas y infames escritas en el mundo de la psicología y la psiquiatría moderna. También sobre eso me gustaría escribir algún día.

La segunda (2) consideración a plantear es la injerencia y tergiversación de hechos de los lobbies comerciales para favorecer el consumo que les siga produciendo pingues beneficios. Evidentemente a costa del consumidor.


Pero no quiero seguir escribiendo más para explicar aquello que desde imágenes puede ser más comprensible. Para deshacer la duda entre ortorexia, preocupación objetiva, o negocio os propongo ver este video… relájense, abran sus ojos y decidan después que es lo que realmente hay en juego….


Fedupmovie El documental sobre la verdad de lo que comemos